Hi ha dies en què els records són més reals que els fets que has viscut. Potser serà pels anys , però m’agrada dir que és perquè els moments que en el passat et feren molt feliç volen guanyar-li el camí al costum i a la rutina, i donar-li sentit a eixa quotidianitat del dia a dia. De fet, quants més anys tens, més records et venen al cap…i allò que la teua iaia feia, allò d’anar recordant que tot temps passat fou millor, de sobte, te n’adones que estàs fent el mateix.
I els records venen i van…i et sorprenen, i et fan reviure. Una olor et recorda un moment, una persona, un sentiment, o fins i tot , unes paraules. Les paraules que marcaren aquell moment…. Un color pot il·luminar l’esbós d’un lloc on estigueres. Una música pot fer que tornes a ballar el teu tema preferit de la infantessa; i un amic que no veies des de feia temps, pot fer-te tornar a l’escola… I tot això amb la màgia dels sentits… uns sentits que saben fer com distorsionar la realitat i acomodar els records en moments màgics.
A mi m’agradaria contar-vos la meua experiència tal i com la recorde, amb els meus sentits i amb el desig de poder posar-li paraules als sentiments.
Era l’any 1993, un Setembre prou calorós i amb poca pluja… tot feia pensar que la tardor no arribaria mai. Començaven les classes de la universitat i més enllà de la rebequeta a poqueta nit, no necessitava res més. De dilluns a divendres em quedava a València per poder estudiar i el cap de setmana tornava a casa tota carregada de roba per llavar i “taperwares” per omplir. Els mòbils, per aquells joves que em lligen, no existien més enllà de les pel·lícules de ficció, i ens comunicàvem a casa fent cua en les cabines telefòniques. La cua era curteta, i posant vint-i-cinc pessetes podies parlar una bona estona. Aquell matí, em donaren l’encàrrec que cridara a ma casa, que era important… La meua iaia per aquell moment, estava malalteta i la situació em va posar molt nerviosa, no volia rebre cap notícia, de fet, no volia baixar al telèfon….
Vaig agafar el tren. Els arbres passaven molt de pressa per aquell finestral, el blau del cel es tornava daurat, les llàgrimes brotaven i les mans em tremolaven. Tot semblava anar de pressa, molt de pressa. Com la notícia de que seria Fallera Major de Gandia. Quan vaig baixar al telèfon, ma mare no podia parlar, només va poder dir; “Has de vindre, hui venen dels periòdics a casa”. Tomas Femenia havia estat en ma casa la nit anterior per demanar-li a ma mare que si jo volia ser la Fallera Major. Ma mare no podia creure allò que estava ocorrent i el meu germà major va acceptar per mi…. I allí estava jo, en un tren, de camí a un somni per a tota una família….
Tomas era un home de cor, amb una voluntat fèrria per a la festa fallera, un home de rialles i humor, d’amics, d’il·lusions i de creure en les persones. La Junta Local, que per aquell temps, així s’anomenava, era gent que escoltava els desitjos dels fallers i milloraven tot allò que creien que era bo per a la festa. Un grup se persones meravelloses que recolzaven al món faller i lluitaven per allò que millor contribuïa a fer festa, generar il·lusions i sorolls… Però per damunt de tot foren els mags que van fer possible que la meua família i jo, fórem els més feliços del món, durant tot un any i més… Les dones de tots els homes de l’executiva, contribuïen a recolzar tots els actes i totes elles van formar part de la nostra casa, inclosa l’alcaldessa , que era la primera que estava en tots els actes. Creaven un vincle meravellós per a que tot fora emocionant i bonic.
Vaig conèixer a la meua Cort, xics i xiques que els agradava la festa, el comboi, les falles. Fórem un grup d’amics que amb el temps, ens hem sentit molt junts, encara que jo, per la distància de 10 anys fóra, no els haja pogut veure tot el que m’haguera agradat. Al ser xics i xiques, les festes eren més divertides, perquè entre tots féiem un. Ells contribuïen a la diversió, i quan a nosaltres ja no ens quedaven forces de tanta cercavila i actes, ells ens feien riure i ballar i botar……..i així, podíem continuar….
Un record que sempre em ve al cap, va ser quan entrarem a Garín en Moncada, a triar la tela del meu trage per a la presentació com a Fallera Major de Gandia. Va ser impressionant, un món que ja coneixia de quan vaig ser Reina de Falla, però que aquesta vegada representava no sols a una comissió, sinó a tot un poble. Era la il·lusió de triar colors, sedes, imatges….. el camí de tornada fou de rialles, d’alegria, de satisfacció…. la tela que triarem i les modificacions, portarien el meu nom, i l’anomenarien: Santa Gemma. Allò em semblava increïble. Qui anava a dir-li a la Santa, que a part de posar-me el seu nom si jo era xiqueta, també tindria el seu nom, una tela valenciana! El mateix ens va passar quan anàrem a Català, per a la tela del segon trage, i entre fils d’or i d’argent, amb un fons groc de seda, tragueren un brocat del segle XVII, fent una joia que ens va impressionar. Ser Fallera Major, era un món meravellós que començava amb triar les teles i les joies, un món que em començava a fer sentir com una vertadera Reina.
Un regnat que es va fer realitat en un escenari ple de reines i de fallers, amb un poliesportiu ple de gom a gom, que quan et nomenaven, fins els dits del peus et tremolaven, tot el món en peu, un himne sonant, 21 coets que anunciaven una nova reina, i una il·lusió que caminava per una passarel·la llarga, fins un escenari en que et rebien amb aplaudiments de totes les falleres que anaven a compartir amb tu tot eixe any, falleres de totes les comissions que et rebien amb l’emoció de estar amb tu en aquell escenari. La gent del poble alçada per a rebre a la seua representat, cares, paraules… imatges que em venen al cap i que encara em fan tremolar de l’emoció. La cara de mare i dels meus germans….. I sé que la del meu pare també es trobava en alguna cadira d’aquell poliesportiu…
Els primer actes, eren tota una novetat, presentacions, berenars, sopars, protocol de premis i entrega de gesmils….. les comissions et rebien amb estima, tota la gent va ser meravellosa, et feien sentir una més dins de la seua comissió, allò era un gest tan incondicional, que amb el temps, no puc més que agrair tot l’afecte que em donaren.
Hui, desprès de quasi vint anys, els records s’han convertit en emocions, i els fets, en afecte…. M’agradaria, que d’ací a vint anys més, els records d’aquell meravellós any, foren tota la meua experiència de vida, i que com jo, moltes xiquetes i dónes, pogueren sentir allò que jo vaig somniar i que es va fer realitat, dient a tot un poble: GRÀCIES.
La festa fallera és sens dubte, els sentiments que els fallers i les falleres senten i li posen a la festa, i d’aquest sentiment é d’on es trauen les forces per a tots els actes i per a poder viure’ls amb l’emoció de que tu, com a faller, eres partícip d’allò que fa tan feliç a molta gent.
GEMMA GUERRERO I BOIX
